Gallecs

 

Escriure sobre què va significar viure a Gallecs em porta a fer presents records d’imatges, sensacions i moments lluminosos. Em porta a reflexionar sobre sentiments viscuts per primera vegada als vint-i-set anys quan ja no te’ls esperaves. 

Escriure, doncs, em du inevitablement a reconèixer que, durant aquells anys, vaig anar omplint de significat una sèrie de valors sobre els quals jo havia teoritzat però que, a Gallecs, van esdevenir reals i plens de sentit, viscuts i païts. Fou la primera vegada que em vaig sentir confortable amb la meva vida, sense hipocresies, coherent amb mi mateix i amb tot el que havia intuït del món on jo volia viure. 

Quan vaig arribar a Gallecs, acabava de descobrir què era estar enamorat fins al moll de l’os i sentir en el fons de l’ànima què significava estimar. Gallecs rajava tolerància, obertura de ments, generositat, reconeixement de les diversitats i no, no ho estic exagerant. Gallecs era tot això i més! A Gallecs vaig posar els fonaments a partir de les quals he bastit la meva vida... i tampoc exagero. 

Gallecs és l’hort de l’Uli, és clar. Hi va dedicar hores i hores. El va elaborar a partir de la saviesa apresa de la seva mare, una pagesa suïssa que conreava l’hort de casa seva quan ell era petit. Jo hi dedicava tot el temps que podia, però era el seu hort que defensava amb urpes davant dels senglars i dels porcs del Jordi, el ramader amb qui compartíem -per força- part de Can Veire. Alguna vegada algun d’aquells garrins van acabar malament per la destresa d’un Guillem Tell català a Gallecs. 

Gallecs va ser, també, espais de comunitat i de solidaritat entesa com moments màgics viscuts que, n’estic segur, han ajudat a viure tots els que vam compartir aquells anys. Espais de resistència i de lluita per defensar Gallecs. Una lluita que jo vaig anar entenent i incorporant a base de petits comentaris que escoltava: “... hi ha anat la Guàrdia Civil, però com que no hi ha denúncia no els poden treure...”, “... hi ha una colla de domingueros que s’han instal·lat a la casa i no en volen sortir...”, “... diuen que ells vindran i s’instal·laran també dins la casa a veure qui aguanta més...”, “... si venen, ens quedem a dins i no ens movem per res, com si res...”, “... han detingut...” 

Imatges i sons. Em ve al cap el terrible esgüell del porc que mataven a Can Maiol, la gran casa, amb habitacions de sostres alts, cortines de roba blanca que substituïen les portes... un gran pati, molta gent i amics que han quedat per sempre més. Can Maiol es trobava al mig del trajecte que, cada dissabte religiosament, ens portava fins a Caldes a banyar-nos amb aigua termal... alguns hi feien bugada.

Gallecs fou la descoberta d’un mon que desconeixia, la possibilitat de viure la cultura popular arrelada a una terra que anava descobrint i que he acabat estimant tant. La música popular d’en Jaume, les danses de la Núria davant de Can Veire, el curs de danses dels països catalans al Saló del Tinell, la visita increïble a la casa dels Comediants, en Pep Bou, en Joan Serra, la Galana, la Coral de Gallecs, les danses a Can Jornet amb l’Aintzane, l’Aitor, les Martes, la Mariona i la seva llarga trena negra.... 

Gallecs són els amics i amigues que venien a casa a passar-hi temps de silenci, refugi de mals d’amor. Veig l’arribada de la Carme -Joana- i compartir-hi el relat de la seva vida, la gran decisió que va prendre... La Festa Major de Gallecs, el vi, el foc, les rotllanes de ball i la tornada amb l’Uli cap a casa a través dels camps acabats de segar... Tot un mon que sempre m’ha acompanyat, sempre. 

Gallecs va ser, també, la font inspiradora d’algun intent d’escriure poemes. Darrera Can Veire hi havia un lledoner magnífic. Jo, estranyat i sorprès, escoltava com l’Uli m’animava a fer confitura de lledons, d’un arbre que jo acabava de descobrir! Anàvem sovint a l’ombra d’aquell lledoner a l’estiu. A l’hivern, la seva arbrada era una ombra serena enmig de la boira que, llavors, sovintejava tant al Vallès. 

No és enyor el que em fa escriure, 

sinó el cant del bosc de saücs i falgueres 

i aquell pom de papallones aturades 

damunt el raig de llum fugisser, 

que neix entre avets i fagedes. 

     Can Veire, 27 d’agost del 1981

El Safareig oblidat

Era el primer que feia quan ja havia travessat tota la Casa i sortia cap el Jardí. A la dreta de l’Eixida hi havia el Safareig, ple a vessar d’aigua quieta i neta, clara i amb rastres de verdet al fons. El meu dit acaronava l’aigua fresca i brillant. El rajolí que hi arribava, constant, feia una cantarella repetitiva que alentia ho alentia tot quan m’hi acostava.... m’anava aturant, a poc a poc . Escoltava embadalit aquell so que m’obria la porta de l’estiu que m’esperava, que em donava la benvinguda a l’espai estimat. L’estiu al sol, a les picades de tàbacs ran de riera, als berenars de pa amb tomàquet i truita a la font, als gots improvisats amb fulla de castanyer per beure l’aigua de les fonts del Poble, al dolç de l’anís que acompanyava el glop en aquelles primeres tardes de l’Estiu, abans de les grans tronades seques i xàfecs de finals d’agost.

Algú, feia anys, havia volgut netejar el fons del Safareig. Jo mirava els traçats que n’havien quedat... Les imatges tenien tots els tons del verd del món que jo coneixia: el verd fosc de les branques dels avets a l’ombra de la tarda, els verds lluents de les fulles de les camèlies i de l’heura que brunzia amb el tràfec de les abelles, els verds grogosos i roigs de les vinyes bordes a la tardor, el verd de les plantes que creixen dins del corrent d’aigua de la Riera... tots aquests tons lluïen damunt del blanc trencat de la pedra neta de verdet... em fascinaven aquells dibuixos, No hi veia res de concret sinó la benvinguda a la Casa davant del Plataner, l’arribada del temps irrevocable de l’estiu.

Acostava el cap ben arran de l’aigua del Safareig. Era absolutament plana, en calma, ni un moviment, com una glaçada transparent. Bufava molt suaument, ben a prop del pla de l’aigua i provocava una lleugeríssima tempesta amb petites ones que s’anaven escampant amb calma, molt petites, molt lentes... com la música d’un Nocturn. Em sorprenia no veure-hi vida, cap capgròs sense poder-se amagar ni estiracabells zigzaguejant damunt l’aigua... res, només la quieta solitud de l’aigua clara.

L’Eixida del Safareig era gran, sota el terrat, amb nius d’orenetes. A l’esquerra, dos espais cecs, sense finestres, un d’ells amb una vella post de planxar amb funda mig cremada i amb algun estrip de l’ús. Al costat, el galliner buit, sense portes i amb un forat obert a la paret que podria contenir una finestra... Amb la Germana, hi jugàvem a tendes, una botiga imaginada de queviures, amb trossos de patata que l’Avia no sempre ens donava. S’havia d’estalviar.

No gosava encara endinsar-me enmig dels boixos del Jardí. No em volia avançar al plaer de passar-hi la mà, d’acaronar-ne les petites fulles de boix i sentir-ne l’olor de fusta tendra i lliure d’escorça que tenien. Veia de lluny les dàlies juganeres, que havien crescut sense seny, com dibuixaven un cercle amb les seves tiges, quietes també.

Llavors, la Glicínia que s’emmiralla a la Muntanya, em va mirar de cara. I vaig somriure.

L'Habitació Blava

La seva cara blanca il·luminava l’habitació blava amb la llum de la veu de les seves rondalles a la vora del foc, amb els records que delerosament compartia amb nosaltres.
Fou a la Muntanya, d’acampada, quan m’ho van dir. No acabava d’entendre què havia passat: encara no sabia la dolorosa desesperació que sentiria en arribar a la Casa de la Finestra davant dels Plàtans i el Carrer de Sauló, vora l’Ermita. La Casa de l’Habitació blava.

Havia estat la seva cambra, la de la Pubilla que es va casar amb en Pep, el Sabater. Ell la feia riure. Tocava l’acordió al Bar del poble. Portava taronges i pocs diners quan tornava de Barcelona després de cobrar per l’Agustí, en Cristo-Margarita, l’home feliç. L’Agustí estava malalt i repetia i repetia aquelles paraules com una consigna mentre donava tocs suaus, capellanescos, amb els dits a la paret. La seva família va enviar-lo fora de Barcelona perquè algú se n’encarregués. Eren rics. Amb el Sabater arribaven, doncs, taronges i pocs diners, de la Capital.

Eren tots a la porta. Els seus fills ploraven i jo no havia vist mai plorar un home. Ens abracem i pujo les escales, estretes i fosques que acabaven en un petit replà, amb barana de fusta de tacte suau, que precedia l’entrada a l’Habitació Blava. Les parets i sostre eren de color blau, del blau antic de les cases antigues. A l’esquerra, enmig de la paret, hi havia una porta que en realitat era l’entrada d’un armari gran. Lloc d’amagatall quan encara jugàvem. Hi havia un mirall de pany de paret a dins. Fora, a l’escaire, una sola finestra, amb cortinetes de fil i randes travessades de raigs de sol, que donava al carrer dels Plàtans i el sauló.

Vaig mirar l’Àvia. Em va sorprendre la rigidesa del seu rostre, la immobilitat eterna de la mort, aquella realitat que encara no havia vist mai. Estesa, al seu llit de nit de noces, morta, blanca i coberta fins al pit amb la vànova de tul blava que ella mateixa havia cosit amb la neguitosa por de la primera nit.

Vaig entendre forçadament la impossibilitat total, dolorosa i tossuda de no poder-hi parlar mai més, de no poder-la sentir mai més. Comprendre i sentir què era morir, viure què és la mort estant viu.

Vaig plorar, ho sé. Aquell dia, però, encara no sabia que es tancava una part de la meva vida i que, amb l’Àvia, ja no la podria compartir.

La vam enterrar amb el seu pare. De tornada, els veïns ens havien fet el dinar i, plegats, vam seure al menjador sota una làmpada de tela de tons clars i vermellosos, de llum càlida, d’esquena a la llar de foc, on cremava la llenya del temps, a la Casa de la Finestra davant dels Plàtans i el Carrer de Sauló, vora l’Ermita.

... et je fais la la la la!

El deu de febrer va fer anys que va morir la mare. Hi vaig pensar tot el dia, esclar. La mort. Aquell silenci del seu rostre. Ella, com el pare, ens han obert el camí, sense por. Em va permetre que l'acompanyés fins el final, i va ser un regal, un més dels molts que ens ha donat.

Pensava en la mort i recordava que tenia una cinta de la cantant alemanya Ingrid Caven, cinta que algú de Suïssa m’havia enregistrat cap els anys vuitanta. Avui l’he retrobada i m’hi he perdut mentre l’escoltava, La veu d’aquesta dona és de vellut, sensual, divertida, comunicadora tot i que, quan canta en alemany, l’escolto des d’una altra sensibilitat.


Miro la capsa de la cinta. És d’un color grisós de tantes ratlles que se li han fet de moure-la d’un cantó a l’altre dins del calaix del moble del menjador de casa on l’he trobada. Si bé el plàstic era transparent, amb els anys s’ha convertit gairebé en opac. Al davant, hi ha una fotografia d’ella: amb la seva figura mig d’esquena... és alta, rossa, elegant, amb un vestit negre llarg molt escotat de darrera. Amb el braç enlaire –com saludant- i l’altre a la cintura. Està dreta damunt d’un petit pòdium. Hi ha un sol negre que pretén il·luminar-la.

Aquesta fotografia ve impresa en un retall de diari de la mida de la portada de la capsa de la cinta, com a caràtula. Qui me la va donar, volia donar-me una imatge de la dona, la veu de la qual després escoltaria. Evidentment, jo no la coneixia, com tantíssimes altres coses que jo desconeixia aquells anys.

El retall de diari parla d’uns concerts que Ingrid Caven feia a París als anys 80, en un cabaret, cada dimecres i dijous a les 9 del vespre. Ella sola i el piano que l’acompanyava. Recordo que quan l’escoltava –i avui m’ha passat el mateix- em sentia transportat al mateix espai on ella cantava: fosc i brillant al mateix temps.

Aquí teniu un fragment escrit d'una de les cançons que, des del meu punt de vista, defineix una part d'una generació; la meva, per descomptat. Escolteu-la.

«Le temps passera, tout ça s'effacera.
L'histoire coulera, on ne sera plus là.
Mais pendant ce temps-là,
moi je regarde toutes ces choses-là.
J'écoute tous ces trucs-là
et je fais la la la la.
Je ne serai plus là!»
Ingrid Caven

El vestit rosa

Ells ja ho sabien, però no m'ho gosaven dir. “És millor que l’hi digui la seva mare”.

S’acostava el meu sant, a l’agost, i la tieta m’havia regalat un vestit nou, de color rosa. Jo me l’emprovava al menjador, presumida i contenta perquè volia que tots em veiessin amb el vestit nou. Dalt la cadira, amb el vestit embastat, veia com a la tieta li queien algunes llàgrimes. No acabava d’entendre què passava: jo reia de tan contenta que estava, però només veia tristesa quan em miraven. “Deu ser de veure’m tan bonica com vaig amb aquest vestit nou”, vaig pensar. I potser sí que era això, també. Però hi havia una altra raó que jo encara no sabia.

Cada diumenge pujava la mare i la meva germana gran, l’Eulàlia, a veure’ns. Malgrat els escorcolls que els milicians van fer a la casa del carrer Pantà, elles hi van continuar vivint, perquè la meva germana treballava a la cooperativa de forners i no podia deixar la feina. A més, el pare s’havia hagut d’amagar a Barcelona d’ençà el 18 de juliol, quan el van avisar que els rojos l’anirien a buscar. El nostre germà més gran, el Salvador, treballava a Barcelona, era teòric primer d’una empresa de teixits. Només el meu germà Jaume i jo vivíem a Valldòria, a casa de la tieta, germana de la mare. Érem els petits i ens hi van enviar al començar la guerra, perquè van pensar que hi estaríem més bé lluny de la ciutat.

Aquell diumenge d’agost, a mig matí, amb aquella forta calor que cau sobre el Bages al bell punt de l’estiu, vaig sortir de Valldòria per anar a l’estació del tren, a esperar la mare que havia d’arribar amb el correu de les onze. Mentre caminava, amb el vestit rosa nou, pensava en la sort que tenia de viure en aquell lloc meravellós, sense ni imaginar-me com aquell paisatge m'havia de marcar la vida. Alzines, roures, bruc, farigoles, romaní, ceps i oliveres, pins... així era el camí que em portava a l’estació, l’únic camí que ens unia al poble, al món...

En girar un revolt les veig arribar, de lluny. Eren dues figures negres, caminant lentament, amb farcells a les mans i cistells. A poc a poc s’anaven acostant i jo les anava distingint cada vegada més bé. Eren elles, la mare i l’Eulàlia.

-Mare, per qui porteu dol?

-Pel teu pare i pel teu germà.