Pensava en la mort i recordava que tenia una cinta de la cantant alemanya Ingrid Caven, cinta que algú de Suïssa m’havia enregistrat cap els anys vuitanta. Avui l’he retrobada i m’hi he perdut mentre l’escoltava, La veu d’aquesta dona és de vellut, sensual, divertida, comunicadora tot i que, quan canta en alemany, l’escolto des d’una altra sensibilitat.
Miro la capsa de la cinta. És d’un color grisós de tantes ratlles que se li han fet de moure-la d’un cantó a l’altre dins del calaix del moble del menjador de casa on l’he trobada. Si bé el plàstic era transparent, amb els anys s’ha convertit gairebé en opac. Al davant, hi ha una fotografia d’ella: amb la seva figura mig d’esquena... és alta, rossa, elegant, amb un vestit negre llarg molt escotat de darrera. Amb el braç enlaire –com saludant- i l’altre a la cintura. Està dreta damunt d’un petit pòdium. Hi ha un sol negre que pretén il·luminar-la.
Aquesta fotografia ve impresa en un retall de diari de la mida de la portada de la capsa de la cinta, com a caràtula. Qui me la va donar, volia donar-me una imatge de la dona, la veu de la qual després escoltaria. Evidentment, jo no la coneixia, com tantíssimes altres coses que jo desconeixia aquells anys.
El retall de diari parla d’uns concerts que Ingrid Caven feia a París als anys 80, en un cabaret, cada dimecres i dijous a les 9 del vespre. Ella sola i el piano que l’acompanyava. Recordo que quan l’escoltava –i avui m’ha passat el mateix- em sentia transportat al mateix espai on ella cantava: fosc i brillant al mateix temps.
Aquí teniu un fragment escrit d'una de les cançons que, des del meu punt de vista, defineix una part d'una generació; la meva, per descomptat. Escolteu-la.
«Le temps passera, tout ça s'effacera.
L'histoire coulera, on ne sera plus là.
Mais pendant ce temps-là,
moi je regarde toutes ces choses-là.
J'écoute tous ces trucs-là
et je fais la la la la.
Je ne serai plus là!»
Ingrid Caven
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada