El Safareig oblidat

Era el primer que feia quan ja havia travessat tota la Casa i sortia cap el Jardí. A la dreta de l’Eixida hi havia el Safareig, ple a vessar d’aigua quieta i neta, clara i amb rastres de verdet al fons. El meu dit acaronava l’aigua fresca i brillant. El rajolí que hi arribava, constant, feia una cantarella repetitiva que alentia ho alentia tot quan m’hi acostava.... m’anava aturant, a poc a poc . Escoltava embadalit aquell so que m’obria la porta de l’estiu que m’esperava, que em donava la benvinguda a l’espai estimat. L’estiu al sol, a les picades de tàbacs ran de riera, als berenars de pa amb tomàquet i truita a la font, als gots improvisats amb fulla de castanyer per beure l’aigua de les fonts del Poble, al dolç de l’anís que acompanyava el glop en aquelles primeres tardes de l’Estiu, abans de les grans tronades seques i xàfecs de finals d’agost.

Algú, feia anys, havia volgut netejar el fons del Safareig. Jo mirava els traçats que n’havien quedat... Les imatges tenien tots els tons del verd del món que jo coneixia: el verd fosc de les branques dels avets a l’ombra de la tarda, els verds lluents de les fulles de les camèlies i de l’heura que brunzia amb el tràfec de les abelles, els verds grogosos i roigs de les vinyes bordes a la tardor, el verd de les plantes que creixen dins del corrent d’aigua de la Riera... tots aquests tons lluïen damunt del blanc trencat de la pedra neta de verdet... em fascinaven aquells dibuixos, No hi veia res de concret sinó la benvinguda a la Casa davant del Plataner, l’arribada del temps irrevocable de l’estiu.

Acostava el cap ben arran de l’aigua del Safareig. Era absolutament plana, en calma, ni un moviment, com una glaçada transparent. Bufava molt suaument, ben a prop del pla de l’aigua i provocava una lleugeríssima tempesta amb petites ones que s’anaven escampant amb calma, molt petites, molt lentes... com la música d’un Nocturn. Em sorprenia no veure-hi vida, cap capgròs sense poder-se amagar ni estiracabells zigzaguejant damunt l’aigua... res, només la quieta solitud de l’aigua clara.

L’Eixida del Safareig era gran, sota el terrat, amb nius d’orenetes. A l’esquerra, dos espais cecs, sense finestres, un d’ells amb una vella post de planxar amb funda mig cremada i amb algun estrip de l’ús. Al costat, el galliner buit, sense portes i amb un forat obert a la paret que podria contenir una finestra... Amb la Germana, hi jugàvem a tendes, una botiga imaginada de queviures, amb trossos de patata que l’Avia no sempre ens donava. S’havia d’estalviar.

No gosava encara endinsar-me enmig dels boixos del Jardí. No em volia avançar al plaer de passar-hi la mà, d’acaronar-ne les petites fulles de boix i sentir-ne l’olor de fusta tendra i lliure d’escorça que tenien. Veia de lluny les dàlies juganeres, que havien crescut sense seny, com dibuixaven un cercle amb les seves tiges, quietes també.

Llavors, la Glicínia que s’emmiralla a la Muntanya, em va mirar de cara. I vaig somriure.