Gallecs

 

Escriure sobre què va significar viure a Gallecs em porta a fer presents records d’imatges, sensacions i moments lluminosos. Em porta a reflexionar sobre sentiments viscuts per primera vegada als vint-i-set anys quan ja no te’ls esperaves. 

Escriure, doncs, em du inevitablement a reconèixer que, durant aquells anys, vaig anar omplint de significat una sèrie de valors sobre els quals jo havia teoritzat però que, a Gallecs, van esdevenir reals i plens de sentit, viscuts i païts. Fou la primera vegada que em vaig sentir confortable amb la meva vida, sense hipocresies, coherent amb mi mateix i amb tot el que havia intuït del món on jo volia viure. 

Quan vaig arribar a Gallecs, acabava de descobrir què era estar enamorat fins al moll de l’os i sentir en el fons de l’ànima què significava estimar. Gallecs rajava tolerància, obertura de ments, generositat, reconeixement de les diversitats i no, no ho estic exagerant. Gallecs era tot això i més! A Gallecs vaig posar els fonaments a partir de les quals he bastit la meva vida... i tampoc exagero. 

Gallecs és l’hort de l’Uli, és clar. Hi va dedicar hores i hores. El va elaborar a partir de la saviesa apresa de la seva mare, una pagesa suïssa que conreava l’hort de casa seva quan ell era petit. Jo hi dedicava tot el temps que podia, però era el seu hort que defensava amb urpes davant dels senglars i dels porcs del Jordi, el ramader amb qui compartíem -per força- part de Can Veire. Alguna vegada algun d’aquells garrins van acabar malament per la destresa d’un Guillem Tell català a Gallecs. 

Gallecs va ser, també, espais de comunitat i de solidaritat entesa com moments màgics viscuts que, n’estic segur, han ajudat a viure tots els que vam compartir aquells anys. Espais de resistència i de lluita per defensar Gallecs. Una lluita que jo vaig anar entenent i incorporant a base de petits comentaris que escoltava: “... hi ha anat la Guàrdia Civil, però com que no hi ha denúncia no els poden treure...”, “... hi ha una colla de domingueros que s’han instal·lat a la casa i no en volen sortir...”, “... diuen que ells vindran i s’instal·laran també dins la casa a veure qui aguanta més...”, “... si venen, ens quedem a dins i no ens movem per res, com si res...”, “... han detingut...” 

Imatges i sons. Em ve al cap el terrible esgüell del porc que mataven a Can Maiol, la gran casa, amb habitacions de sostres alts, cortines de roba blanca que substituïen les portes... un gran pati, molta gent i amics que han quedat per sempre més. Can Maiol es trobava al mig del trajecte que, cada dissabte religiosament, ens portava fins a Caldes a banyar-nos amb aigua termal... alguns hi feien bugada.

Gallecs fou la descoberta d’un mon que desconeixia, la possibilitat de viure la cultura popular arrelada a una terra que anava descobrint i que he acabat estimant tant. La música popular d’en Jaume, les danses de la Núria davant de Can Veire, el curs de danses dels països catalans al Saló del Tinell, la visita increïble a la casa dels Comediants, en Pep Bou, en Joan Serra, la Galana, la Coral de Gallecs, les danses a Can Jornet amb l’Aintzane, l’Aitor, les Martes, la Mariona i la seva llarga trena negra.... 

Gallecs són els amics i amigues que venien a casa a passar-hi temps de silenci, refugi de mals d’amor. Veig l’arribada de la Carme -Joana- i compartir-hi el relat de la seva vida, la gran decisió que va prendre... La Festa Major de Gallecs, el vi, el foc, les rotllanes de ball i la tornada amb l’Uli cap a casa a través dels camps acabats de segar... Tot un mon que sempre m’ha acompanyat, sempre. 

Gallecs va ser, també, la font inspiradora d’algun intent d’escriure poemes. Darrera Can Veire hi havia un lledoner magnífic. Jo, estranyat i sorprès, escoltava com l’Uli m’animava a fer confitura de lledons, d’un arbre que jo acabava de descobrir! Anàvem sovint a l’ombra d’aquell lledoner a l’estiu. A l’hivern, la seva arbrada era una ombra serena enmig de la boira que, llavors, sovintejava tant al Vallès. 

No és enyor el que em fa escriure, 

sinó el cant del bosc de saücs i falgueres 

i aquell pom de papallones aturades 

damunt el raig de llum fugisser, 

que neix entre avets i fagedes. 

     Can Veire, 27 d’agost del 1981