El vestit rosa

Ells ja ho sabien, però no m'ho gosaven dir. “És millor que l’hi digui la seva mare”.

S’acostava el meu sant, a l’agost, i la tieta m’havia regalat un vestit nou, de color rosa. Jo me l’emprovava al menjador, presumida i contenta perquè volia que tots em veiessin amb el vestit nou. Dalt la cadira, amb el vestit embastat, veia com a la tieta li queien algunes llàgrimes. No acabava d’entendre què passava: jo reia de tan contenta que estava, però només veia tristesa quan em miraven. “Deu ser de veure’m tan bonica com vaig amb aquest vestit nou”, vaig pensar. I potser sí que era això, també. Però hi havia una altra raó que jo encara no sabia.

Cada diumenge pujava la mare i la meva germana gran, l’Eulàlia, a veure’ns. Malgrat els escorcolls que els milicians van fer a la casa del carrer Pantà, elles hi van continuar vivint, perquè la meva germana treballava a la cooperativa de forners i no podia deixar la feina. A més, el pare s’havia hagut d’amagar a Barcelona d’ençà el 18 de juliol, quan el van avisar que els rojos l’anirien a buscar. El nostre germà més gran, el Salvador, treballava a Barcelona, era teòric primer d’una empresa de teixits. Només el meu germà Jaume i jo vivíem a Valldòria, a casa de la tieta, germana de la mare. Érem els petits i ens hi van enviar al començar la guerra, perquè van pensar que hi estaríem més bé lluny de la ciutat.

Aquell diumenge d’agost, a mig matí, amb aquella forta calor que cau sobre el Bages al bell punt de l’estiu, vaig sortir de Valldòria per anar a l’estació del tren, a esperar la mare que havia d’arribar amb el correu de les onze. Mentre caminava, amb el vestit rosa nou, pensava en la sort que tenia de viure en aquell lloc meravellós, sense ni imaginar-me com aquell paisatge m'havia de marcar la vida. Alzines, roures, bruc, farigoles, romaní, ceps i oliveres, pins... així era el camí que em portava a l’estació, l’únic camí que ens unia al poble, al món...

En girar un revolt les veig arribar, de lluny. Eren dues figures negres, caminant lentament, amb farcells a les mans i cistells. A poc a poc s’anaven acostant i jo les anava distingint cada vegada més bé. Eren elles, la mare i l’Eulàlia.

-Mare, per qui porteu dol?

-Pel teu pare i pel teu germà.